simfonies_cartell_anyLes biblioteques són prescriptores culturals que vetllen per oferir coneixement als ciutadans i ciutadanes.

L’objectiu d’aquesta activitat és oferir a la població que conegui les 15 simfonies imprescindibles.

El filòsof i músic Bernat Dedéu presenta un curs amb les 15 obres mestres del repertori simfònic des del classicisme fins la música més estimulant del nostre present. S’estudia el context històric d’aquestes 15 peces, endinsant-nos en la biografia de cada compositor en el moment d’escriure-les i, a través dels seus fragments més interessants, poder tenir-ne un coneixement més fonamentat per tal que les nostres audicions privades o els concerts als quals assistim ens assegurin molt més gaudi.

Programa: Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Brahms, Schumann, Mendelssohn, Txaikovski, Dvořák, Mahler, Sibelius, Elgar, Xostakóvitx, Copland i Els simfonistes catalans

  1. F. J. Haydn: Simfonia Núm. 45 en Fa sostingut menor, Dels Adéus, Hoboken I/45.
  2. W. A. Mozart: Simfonia Núm. 40 en Sol menor, K. 550.
  3. L. V. Beethoven: Simfonia Núm. 3 en Mi bemoll Major, Heroica.
  4. F. Schubert, Simfonia Núm. 8 en Si menor, Inacabada, D. 759.
  5. F. Mendelssohn: Simfonia Núm. 4 en La Major, Italiana, Op. 90. (7/05)
  6. R. Schumann: Simfonia Núm. 3 en Mi bemoll Major, Renana, Op. 97. (21/05)
  7. J. Brahms: Simfonia Núm. 2 en Re Major, Op. 73. (3/06)
  8. P. I. Txaikovski: Simfonia Núm. 6 en Si menor, Patètica, Op. 74. (18/06)
  9. A. Dvořák: Simfonia Núm. 9 en Mi menor, Del nou món, Op. 95. (02/07)
  10. J. Sibelius: Simfonia Núm. 2 en Re Major, Op. 43. (16/07)
  11. G. Mahler: Simfonia Núm. 5 en Do sostingut menor. (3/09)
  12. E. Elgar: Simfonia Núm. 2 en Mi bemoll Major, Op. 63. (17/09)
  13. D. Xostakóvitx: Simfonia Núm. 7 en Do Major, Leningrad, Op. 60. (1/10)
  14. A. Copland: Simfonia Núm. 3. (15/10)
  15. Epíleg: Els simfonistes catalans.
    La Simfonia Número 4 en La Major Op. 90 de Felix Mendelssohn, coneguda popularment com Italiana, és el fruit musical d’un retrat optimista, trepidant i idealitzat del folklore sonor italià per part d’un dels genis indiscutibles de la música germànica. Filla d’un llarg i extens viatge que ocupa el compositor del 1829 al 1831, la peça és un exemple de genialitat melòdica que ens porta a viure processons napolitanes, a ballar danses com la tarantella i a experimentar una beatitud contagiosa.